“Benimaclet, Califat independent”. El meu barri té fama d’estar ple de “perroflautas” que fumen porros i estan tot el dia de festa. Alguns tenen una miqueta de raó quan es queixen de que hi ha festa a la plaça 24/7 i que no poden dormir pel soroll, i que fa olor a pixum, per a què enganyar-nos. Però això no defineix al barri. Benimaclet és vida. És cultura i art als carrers -als murals i grafitis de Marc Soma i J.Warx, a les llibreries emblemàtiques, diferents, solidàries, feministes, humanes, familiars, com La Repartidora, La Rossa i La Traca-. És compromís social, solidaritat, alegria. És el barri dels estudiants, de la gent “del rotllo”, alternativa, vitalista, rebel, lliure, combativa i valenta, amb ganes i força per lluitar pels seus ideals; i també de jubilats i famílies, de parelles de iaios passejant de la mà.   


Són les falles populars del Terra, les jam sessions al Musical, menjar figatells i fer-se una cassalleta a La Murta… És un barri sencer plantant cara als nazis per dir-los que som un barri lliure d’odi i que no són benvinguts, de cuidar-nos uns a altres. La germanor amb majúscules. La banda de música i el cor assajant, lindy hop i teatre. És festa i comboi a la plaça, el Glop i la Garrofera. 


És anar passejant a l’Horta per tornar a fer-se’n una al Kaf Café mentre escoltes un recital de poesia i acabar sopant a l’Olegari, El Carabasser o l'Ambra. És tindre la teua taula al bar de sempre, i que els cambrers et coneguen pel teu nom. És, quasi sempre, un oasi de pau mental “contra el ciment” (com canta Pau Alabajos), contra la hiperglobalització i el capitalisme ferotge que ho engoleixen tot; contra el feixisme, la incultura, l’odi i el fanatisme. És sentir parlar valencià pel carrer, i no sentir-te un “bitxo raro”, perquè estàs a casa. Són associacions per defensar l’horta i la nostra llengua i cultura (Estrela Roja, CSOA l’Horta, Solar Maria). És la resistència de les xicotetes merceries i botigues contra els centres comercials; la que a l’aparador té polseres i clauers que fa la néta, la tenda d’Ultramarinos Javi, la d’animals AmicGos – regentada per una galega dolcíssima que, a banda de vendre pinso, ajuda a tots els animals de la contornà-, productes naturals que tenen cura del medi ambient a La Comanda a Granel... i el Partisano, rebel i combatiu. Relacions properes i humanes, solidàries i generoses, front a la fredor i impersonalitat de la gran ciutat.  

Són caixes de resistència per pagar les multes dels valents companys del Forn de Barraca, inimitable exemple del que significa fer pinya per lluitar per la terra: anar en bici pel mig de l’horta per arribar a un lloc on un grup de desconeguts vam acabar sentint-nos família, per junts defensar una alqueria històrica que finalment es van carregar per ampliar una carretera, convertint-la en símbol d’allò pel que paga la pena lluitar. És creuar-te a Xavi Sarrià, Panxo, Josep Nadal o MissTagless pel carrer. La seua personalitat ha sigut material per cançons d’Obrint Pas, Tomàs de los Santos, Auxili, Aspencat, Verdcel. El meu barri també és escoltar Zoo o La Gossa Sorda a cal veí. O  que la teua amiga et diga “no puc dormir” i anar a pegar una volteta com dos “marujes” a les 2 del matí sense cap perill.

Benimaclet del meu cor, orgull de poble dins la ciutat, germanor, vida, cultura, amistat, llengua, escalfor, terra, país. És tantes coses que un tros d’un article se’m queda curt.