Hi ha poesia en la tranquil·litat, la pau, la felicitat quotidiana. També en les coses que ens fan mal. Hi ha poesia en un somriure ple de complicitat entre dos amigues, o a un concert de Zoo, quan tots compartim i ens emocionem amb les paraules que ens toquen el cor i que a quasi tots els que hi som allà ens representen. La poesia també s'amaga a una sortida de sol, en veure la ciutat despertar, a poc a poc. En una abraçada fugaç d'acomiadament, de bon matí. En les persianes dels cafés que s'obren al mateix temps que els ulls de tanta gent. Al carrer banyat amb olor a pluja. Al so que fa el vent quan bufa entre les fulles dels arbres. Als colors que pinta la matinada al llenç del cel.

Però també hi ha poesia a un banc trencat. A un somriure de dents tortes. A una arracada, oblidada i solitària, a un carreró, on algú la va perdre, junt a un trosset de cor. La podem trobar, també, a la passejada matutina d'una iaia que camina encorbada, com si duguera sobre els seus muscles tot el pes del món, amb el seu gosset, que adapta el seu pas al d'ella, amb eixa sensibilitat única i pacient que només els que han tingut gos coneixen i entenen. Hi és on menys t''ho esperes. A una bicicleta preciosa aparcada junt a un contenidor, amb la roda de darrere punxada. A la mirada cansada d'un treballador que torna a casa quan tots s'alcen. A la carrera del xic que, tot mudat, fa tard no sé on. A una xica asseguda a terra plorant, amb el rímmel dibuixant-li dos rius negres sota els ulls - més negres encara -, mentre una amiga la consola. També al dolor i la incertesa hi pot haver bellesa. La poesia de la imperfecció, com vaig llegir un dia no sé on, no sé quan.

I sí, hi havia (hi ha) poesia a la seua mirada intel·ligent, a voltes freda, a voltes riallera, a voltes llunyana, d'altres tendra i càlida. A la seua olor a pigues i pols de talc. A les converses amagades entre fum i música. A les abraçades que sabien a llar.

Supose que és el que té l'insomni crònic, que dorms poc i acabes veient poesia a tot arreu. O potser és que sempre ha estat ahí, davant dels nostres nassos, només cal fixar-s'hi.
 

*(Un amic ha llegit el text i m'ha dit que li ha agradat, i també: "Yo añadiría una frase de los diarios de Guido, que no lo dice tal cual, pero viene a decir algo así como que leer/escribir poesía es sentir que mi corazón necesita derramar el afecto que le oprime". Total que ací ho afegisc, en el seu honor, perquè és una persona sensible i tendra a la que m'estime molt, i per a mi és un honor poder incloure ací una frase que li ha remogut quelcom per dins a una persona així. Gràcies Sergio, per això i per formar part de la poesia quotidiana de la meua vida, encara que només xarrem de tant en tant eres importantíssim per a mi).