L'altre dia vaig eixir a esmorzar i vaig vore a dos homes majors passejant, xarrant, gaudint de la companyia mútua. Em van recordar al meu iaio i al seu amic i veí d'enfront, el "tio Florentín".

Els dos van faltar fa ja molts anys, però mai oblidaré el nuc tan fort que els unia. La seua era una amistat forjada a base de vesprades davant la taula camilla i el braser, amb una baralla de cartes. A base de vi barat amb gaseosa, de treball dur a l'horta. De Guerres Civils. De patiments callats que es porten per dins. De mirades creuades que en parlen, d'eixos patiments que no els estava permés expressar en veu alta. De vesprades soltant els coloms, pintant-los les plomes, i llevant la "dasa" de les panolles per donar-los de menjar. De no tindre, a voltes, per menjar, però sempre tindre una mà amiga al costat.

Jo també tinc la sort de tindre amics així. I dic sort perquè són persones tan meravelloses i úniques que no me'ls meresc. Nosaltres, per sort, no passem fam. Però som família, no només la que va de parranda, sinó la que està ahí passe el que passe, encara que la cagues estrepitosament i ningú més vulga quedar-se al teu costat. La que et fa costat sempre, contra tot pronòstic. La que t'estima inclús quan no pots estimar-te ni tu mateix. I ho fa incondicionalment, i amb una paciència i una cura infinites.

Nosaltres no tenim Guerres Civils, però tenim batalles quotidianes. No tenim taula camilla amb braseret, però tenim un sofà enorme on cadascú té el seu racó quan tornem de festa o tenim un mal dia, el nostre punt violeta particular on ser nosaltres mateixos i expressar-nos sense por, on igual fem monòlegs que teràpia de grup. Tenim les nostres vesprades al Pano, a la nostra taula. En un món on moltes voltes impera la incomprensió, l'egoïsme i la manca d'empatia, ells són el meu port segur, la meua llum en la foscor.

En resum, els meus amics són la meua llar, són abric a l'hivern. Ah, i són pallassos sense fronteres, d'eixos que et fan riure a cor què vols, fins arribar a fer-te mal la panxa. Eixir amb ells a voltes implica eixir "a fer-se una cerveseta i a casa", i sense saber com, acabar acabant-nos el vermut del bar i de festa a la Malvarrosa, i demanar hamburguesa per desdejunar. No fem concurs de dir "animalaes" perquè estaria massa renyit (encara que crec que tindríem guanyadora segura), però si un n'amolla una, l'altre fa retruc i la supera, i entrem en bucle de burrera màxima. And I think that's beautiful.

Gràcies a qui siga que els ha posat en el meu camí. Gràcies a ells per estimar-me i cuidar-me tant. Vos estime 💜.