-
1
Subscribers -
10.0€
monthly -
135.26€
total
Omniabsència
Dia X sense tu.
Ja no plore. Ja no (et) plore (almenys, no cap a fora). La tristesa, però, ha esdevingut part de mi, com una segona pell líquida i freda que m'acompanya allà on vaig.
Increïblement he fet un amic nou. Bé, encara no es pot dir que som amics perquè ens coneixem fa molt poc, però de moment, una persona sensible, que també ho està passant malament, i m'entén. Que sap escoltar i escolta. Que em parla, i no li molesta que siga intensa pq ella també ho és. No vull emocionar-me perquè després passa el que passa, però digue'm que de moment, encara que siga a distància, em sent una mica més acompanyada en el camí costera amunt sense tu (sí, ell també pateix un desamor). Diguem-ne que és un possible futur amic. Uns se'n van i altres venen, supose. Encara que ningú substitueix a una altra persona.
Divague.
He aprés a estar a soles massa temps (confirme que no m'agrada).
He consolidat en borsa. Sóc més pobra que abans, però.
He fet meua la ciutat a força de caminar sense rumb, fugint de no sé què.
He escoltat cinc o sis voltes seguides el nou disc d'El Diluvi, preguntant-me si alguna volta tornaré a anar a un concert seu.
He rist, alguna volta, entre llàgrimes.
He vist pelis i sèries, moltes (que no puc comentar amb tu).
I he encunyat, també, una nova paraula: omniabsència.
Omniabsència de tu. D'ella, també. Omnipresència d'un sentiment de buidor i solitud al qual em vaig acostumant.
I mentre la tristor es transforma en una apatia absoluta, recorde que una volta vaig ser tan feliç...
He tornat a oblidar oblidar-te. I clar, t'hi acostumes (el cos humà no pot suportar eixe tipus de dolor molt més temps, em sembla). Però el dolor segueix ahí; al costat dret del llit, en totes les mirades que em creue sense trobar els teus ulls; al fons de totes les petites alegries i tristeses quotidianes que m'agradaria compartir amb tu però escric al quadern que una volta, quan m'estimaves, em vas regalar.
Espere que estigues bé.
Ja no plore. Ja no (et) plore (almenys, no cap a fora). La tristesa, però, ha esdevingut part de mi, com una segona pell líquida i freda que m'acompanya allà on vaig.
Increïblement he fet un amic nou. Bé, encara no es pot dir que som amics perquè ens coneixem fa molt poc, però de moment, una persona sensible, que també ho està passant malament, i m'entén. Que sap escoltar i escolta. Que em parla, i no li molesta que siga intensa pq ella també ho és. No vull emocionar-me perquè després passa el que passa, però digue'm que de moment, encara que siga a distància, em sent una mica més acompanyada en el camí costera amunt sense tu (sí, ell també pateix un desamor). Diguem-ne que és un possible futur amic. Uns se'n van i altres venen, supose. Encara que ningú substitueix a una altra persona.
Divague.
He aprés a estar a soles massa temps (confirme que no m'agrada).
He consolidat en borsa. Sóc més pobra que abans, però.
He fet meua la ciutat a força de caminar sense rumb, fugint de no sé què.
He escoltat cinc o sis voltes seguides el nou disc d'El Diluvi, preguntant-me si alguna volta tornaré a anar a un concert seu.
He rist, alguna volta, entre llàgrimes.
He vist pelis i sèries, moltes (que no puc comentar amb tu).
I he encunyat, també, una nova paraula: omniabsència.
Omniabsència de tu. D'ella, també. Omnipresència d'un sentiment de buidor i solitud al qual em vaig acostumant.
I mentre la tristor es transforma en una apatia absoluta, recorde que una volta vaig ser tan feliç...
He tornat a oblidar oblidar-te. I clar, t'hi acostumes (el cos humà no pot suportar eixe tipus de dolor molt més temps, em sembla). Però el dolor segueix ahí; al costat dret del llit, en totes les mirades que em creue sense trobar els teus ulls; al fons de totes les petites alegries i tristeses quotidianes que m'agradaria compartir amb tu però escric al quadern que una volta, quan m'estimaves, em vas regalar.
Espere que estigues bé.
Write a comment
Log in with your account or sign up to add your comment.