Hui m'ha tocat vindre a treballar a l'edifici on et vaig conèixer. Normalment, per sort, treballe a un altre.

Estic asseguda a la mateixa cadira on recorde haver-te vist per primera vegada.  Tu sempre deies que ens havíem conegut abans en un altre dels edificis de l'empresa (i reies, perquè jo no ho recordava, això), però jo tinc gravada la imatge de tu, assegut a esta cadira, darrere de la pantalla de l'ordinador, amb les teues ulleres redones i els ulls intel·ligents amagats darrere els cristalls.

A esta mateixa cadira em vas oferir anar amb tu i els teus amics al primer concert de Zoo al que vam anar junts, on tot va començar. Recorde que jo anava d'edifici en edifici i vaig passar de que em resultara un avorriment a voler que arribara el moment de per fi haver de vindre ací, perquè hi estaves tu, i gaudia molt de les converses que teníem. Esperava eixe moment amb il·lusió. I així, la meua rutina diària es va convertir en màgia, perquè tot el que tocaves ho converties en quelcom bonic, dolç i divertit. Ho segueixes fent, supose, però amb altres persones.

Més avant, quan vam començar a eixir, jo venia a vore't en els descansos, o tu em duies xocolata quan t'escapaves un moment, o eixies els 20 minuts que ens donaven i jo t'esperava a la porta, i ens besàvem per tots els carrers propers a aquest. Tot donava igual, ens besàvem sota la pluja, amb sol, amagats a un carreró perquè no ens veieren els companys de la feina... res importava, perquè flotàvem i ens estimavem i érem feliços ("Davant les Torres de Serrans, el nostre amor va ser la clau que obrí tots els panys"). Mai ho havia sigut tant. Llàstima que entre tanta feromona i novetat no em pegara per recordar que com més alt puges, més dura és la caiguda (nota mental: recordar-me a mi mateixa no tornar a enamorar-me mai). 

Ara, hui, asseguda a aquella mateixa cadira on et recorde, només sent dolor. Però continue recordant aquelles converses, besos i mirades com quelcom que sempre atresoraré. Les guarde a la part del cor que està reservada per a tu, junt a la teua olor, els teus ulls i les teues pigues, i que mai més ningú podrà omplir.