Diuen que hi ha gent que estima els gossos més que a les persones. A mi a voltes em passa això. Bé, no a tots els gossos ni a totes les persones, però quasi. Jo sóc eixa a la que una volta van presentar com a "Aina, la loca de los perros". Ma mare s'enfada amb mi, perquè quan els passa alguna cosa a les gosses de casa, em diu frases com "Aina, tampoco te pongas dramática, es un perro, no una persona", jo li conteste que eixe gos és de la família i val més que la majoria de persones. Em pareix que l'amor incondicional que són capaços de donar-te estos animalets, l'alegria que transmeten i la felicitat en veure't, tot ho milloren. Pots haver tingut un dia de merda, que en obrir la porta i veure al teu gos corrent cap a tu, menejant la cua com si anara a caure-li, i pegant bots com si fos un conill -o una cabra montesa passada de cocaïna, en el cas de Cuba -, se't passa tot.

Ara mateix no tinc cap gos vivint amb mi (no em deixen tindre'n al pis), i mira que els trobe a faltar. De tota manera, ací us deixe unes fotos dels gossos de la meua vida: Lluna (que malauradament, era molt velleta i ja no està amb nosaltres, però era la cosa més dolça del món i sempre la duc al cor), Cuba (que no és meu però sóc la seua mare adoptiva i el trobe molt a faltar -sobretot quan fa fred i no el tinc damunt en mode "manta elèctrica"-), Popi (la boja, que igual és tot amor, alegria i felicitat, que se li creua un cable i ataca a la pobra Nala), i Nala, la iaia venerable, mescla de husky i pastor alemany, tranquil·leta, seriosa i artrítica, que no és apegalosa però sempre està panxa amunt perquè li agraden molt els mimos.