-
1
Subscribers -
10.0€
monthly -
135.26€
total
Absències
Saben aquell que diu... "L'amistat duplica les alegries i divideix les angoixes per la meitat" ?
Això em passa a mi. Estic a una etapa de la meua vida amb molts canvis, massa canvis i coses noves. Algunes bones. D'altres, no tant. I què ocorre quan em passa quelcom que em fa feliç o m'alegra? Que, inevitablement, busque a les persones que, malgrat tot, signifiquen tant per a mi, per compartir-ho amb elles. I no hi són. Les persones que fins fa no res han sigut els pilars fonamentals de la meua vida no hi són. No hi són per compartir alegries, desgràcies, pensaments, petites victòries quotidianes... Què hi farem? L'alegria no ho és tant perquè no es pot compartir. Les angoixes, sí, és de veres que pesen més quan et sents sol.
Una altra frase, aquesta la recorde en castellà, diu: "La ausencia disminuye las pequeñas pasiones y aumenta las grandes, lo mismo que el viento apaga las velas y aviva las hogueras". La meua puta foguera supose que seria com a mínim la de Sant Joan, perquè per molt que passe el temps i molta distància que pose entre nosaltres, l'estime. L'estime com mai, com sempre.
En resum: no sé deixar d'estimar a la gent, encara que ells/elles m'hagen demostrat de mil maneres que ells no m'estimen (uns, no de la mateixa manera, les altres, no gens). I encara continue intentant entendre què va passar, on em vaig equivocar, quin fou el pas en fals.
Darrerament no estic gens centrada, ni tan sols aconseguisc traduir en paraules els pensaments i sentiments que se m'acumulen a la gola i lluiten per eixir. De tant en tant, una telefonada des de Texas o algun altre racó llunyà em fa tornar a la realitat i adonar-me'n que no estic tan sola com em sent. Encara que siga en la distància. Però tot i així, fa mal estimar gent per per la que ho has donat tot i que, d'un dia per a un altre, han desaparegut.
Què hi farem? La vida es así, no la he inventado yo. Creieu-me que si l'haguera inventat jo, li hauria afegit més amor i tendresa i menys dolor.
Això em passa a mi. Estic a una etapa de la meua vida amb molts canvis, massa canvis i coses noves. Algunes bones. D'altres, no tant. I què ocorre quan em passa quelcom que em fa feliç o m'alegra? Que, inevitablement, busque a les persones que, malgrat tot, signifiquen tant per a mi, per compartir-ho amb elles. I no hi són. Les persones que fins fa no res han sigut els pilars fonamentals de la meua vida no hi són. No hi són per compartir alegries, desgràcies, pensaments, petites victòries quotidianes... Què hi farem? L'alegria no ho és tant perquè no es pot compartir. Les angoixes, sí, és de veres que pesen més quan et sents sol.
Una altra frase, aquesta la recorde en castellà, diu: "La ausencia disminuye las pequeñas pasiones y aumenta las grandes, lo mismo que el viento apaga las velas y aviva las hogueras". La meua puta foguera supose que seria com a mínim la de Sant Joan, perquè per molt que passe el temps i molta distància que pose entre nosaltres, l'estime. L'estime com mai, com sempre.
En resum: no sé deixar d'estimar a la gent, encara que ells/elles m'hagen demostrat de mil maneres que ells no m'estimen (uns, no de la mateixa manera, les altres, no gens). I encara continue intentant entendre què va passar, on em vaig equivocar, quin fou el pas en fals.
Darrerament no estic gens centrada, ni tan sols aconseguisc traduir en paraules els pensaments i sentiments que se m'acumulen a la gola i lluiten per eixir. De tant en tant, una telefonada des de Texas o algun altre racó llunyà em fa tornar a la realitat i adonar-me'n que no estic tan sola com em sent. Encara que siga en la distància. Però tot i així, fa mal estimar gent per per la que ho has donat tot i que, d'un dia per a un altre, han desaparegut.
Què hi farem? La vida es así, no la he inventado yo. Creieu-me que si l'haguera inventat jo, li hauria afegit més amor i tendresa i menys dolor.
Write a comment
Log in with your account or sign up to add your comment.