He somiat amb gent que fa més de 15 anys que no hi és a la meua vida. He parlat amb ells, com amb tu, en somnis. He tingut les converses que mai vaig tindre amb ells i que ja mai més tindré amb tu. M'he fet amiga de personatges de sèries que em cauen bé, amb els que faig les coses que fèiem junts, però res no és igual, tampoc.
He somiat amb els meus alumnes d'ara i amb els companys de classe que tenia quan jo estudiava l'ESO. Amb les meues suposades "amigues" d'adolescència, joventut i adultesa, que també van desaparèixer sense mirar enrere, d'un dia per a un altre. Vaig a acabar boja, i això que els somnis m'ajuden. Ara mateix preferisc dormir i somiar a estar desperta (no compensa despertar). Però tampoc puc dormir tot el que voldria, entre l'insomni, l'ansietat, i el soroll de la gran ciutat (maleïts cotxes i autobusos de la EMT).
Estic cansada de vegetar (pq açò vida no és). Menjar, dormir, treballar, posar llavadores, pegar-li voltes al cap, escurar, menjar, dormir, i tornar a començar. Quin sentit té?
No puc entendre com la gent va i ve, entra i ix de la vida dels altres com si res, d'eixa manera tan freda, calculada i impersonal. Som objectes d'usar i tirar. On han quedat els llaços humans, les converses úniques, els somriures, la complicitat, tot allò compartit i viscut que jo pensava que era únic? Estava només al meu cap? Potser sí.
He somiat també amb els meus ex, amb tots i cadascun d'ells, i en com em van fer sentir quan se'n van anar. En què molts d'ells estan amb la xica per la que em van deixar, o a la que van trobar després de deixar-me a mi, que va resultar ser la definitiva. Ara estan casats, tenen fills, o viuen amb elles. També he somiat amb ma mare, que mai em va estimar, almenys com sóc.
Sóc, com va dir-me algú una vegada, el detonant de la felicitat aliena. La gent em deixa, i aleshores apareix "la persona". I la meua felicitat, on està? Existeix la persona que siga capaç de quedar-se, conèixer-me i veure que tinc coses bones també, i que paga la pena quedar-se al meu costat?
Cada dia ho dubte més.
Com és possible? Em negue a viure a un món així, on les persones som només engranatges d'una màquina que d'un dia per a l'altre es poden canviar, i que la màquina seguisca funcionant com si res haguera passat.
La meua puta màquina s'ha espatllat i cada volta que perd una peça funciona pitjor, perquè els recanvis no encaixen bé, no són de bona qualitat, i mai podran substituir a les peces originals.
Açò és una merda. Preferiria parar la màquina i a fer la mà tot, no em compensa.
No vull, ni puc. Comence a entendre a Sylvia Plath i companyia. Puta existència grisa d'autòmata que s'ha enquistat i s'ha fet bola. Ni puc ni vull. Estic esgotada i vull que s'acabe ja.
No vos ha passat mai que mireu a algú pel carrer i vos pregunteu: "Quin sentit tindrà la vida d'eixa persona? Quin sentit té viure així? Per què? Per a què?". Doncs això em passa ara mateix mirant la meua vida des de fora.
Tota la puta vida escoltant: "és que eres massa sensible", "és que eres massa intensa", i "què rara eres"... A vore si va a ser que vosaltres sou putes pedres que no sabeu estimar ni gaudir de les petites coses (ni patir quan perdeu les bones).
Deixa un comentari
Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.