Vivim a una societat en la que tot és consumible. Fins i tot les persones. Darrerament me n'he adonat que els meus amics homes, inclús els més bons i dolços, tenen algun puntet "matxirulo": o bé fan algun comentari com a que la Llei de Violència de Gènere bla bla bla  perquè les dones tenim avantatges sobre els homes perquè podem fer denúncies falses (clar, JoseAntonio, el més habitual és que jo un dia m'alce i per diversió decidisca posar una denúncia falsa sobre un fet que m'ha traumatitzat de per vida. Si vull divertir-me me'n vaig a Port Aventura, no pose una denúncia falsa) ; o bé van de feministes deconstruïts però es maten a vore porno o a seguir els típics comptes d'instagram de ties amb molts seguidors i molt poca roba que no coneixen, però són objectes de consum... Consum sexual, clar, perquè això som les dones: cossos, trossos de carn al seu servei. No per a tots, clar: hi ha homes que són angelets del cel. Però la majoria... No els culpes, realment tb és producte d'esta societat de merda, és on s'han criat, el que han vist, el que els han ensenyat. Però senyors, les dones tenim idees, sentiments, pensaments, frustració, somnis, motius per lluitar, il·lusions, i un cervell. 

Tot està dissenyat amb data de caducitat: els telèfons, els ordinadors, els mobles, les relacions. Sobretot les relacions. Que hi ha un problema? Next. Que discutim massa? Vinga, next. No és rendible, "no paga la pena l'esforç".  

Hi ha un art japonès, el Kintsugi, que consisteix en reparar les fractures de les peces de ceràmica que s'han trencat amb resina d'or. Ens ensenya que tot es pot reconstruir i ser inclús més bonic que abans. I açò, extrapolat a les relacions, es tradueix en què si dediquem temps, amor, paciència, empatia i estima a l'altra persona, la relació és farà més forta, més sincera. Crearem uns llaços i una compenetració indestructibles i increïblement valuosos en una societat on el que prima són els diners, l'envoltori, el cos dur, les mamelles grans, els llavis carnosos... I quan això s'acaba, què?! Què ens queda?

Recorde una entrevista que van fer a uns iaios pel carrer. Anaven agafats del bracet, ella recolzada en ell, ell amb un gaiato. Encorbats, arrugats, cansats, majors. Però va haver un moment en què les seues mirades es van creuar i el carrer sencer es va il·luminar, us ho jure. Li van preguntar a ell com s'ho havien fet per estar junts tants anys (60 i pico o 70 anys duien junts, no recorde). Ell la va mirar i va contestar: "Perquè venim d'una època en què quan les coses es trencaven, no es llençaven al fem: es reparaven". Van somriure, es van tornar a agafar del bracet, i van seguir el seu camí, a poc a poc, amb la confiança de tota una vida. 

Jo en algun moment vaig voler això. Algú que m'estimara així, i a qui poder estimar com jo estime, amb tot el cor, sense reserves, i construir una vida al seu costat. Tindre una casa, llibres, xiquets, un gos, un raconet per llegir. Viatjar per tot el món junts. Anar a manifestacions i concerts, a museus, al parc a gita-nos en la gespa amb un bon vi. Recòrrer totes les cales de la Marina. Pujar a totes les muntanyes. Parlar de tot i de no res. Riure fins plorar. Plorar junts les desgràcies. Això: complicitat i estima sense límits. Però el temps (i les hòsties de la vida) m'han ensenyat que això ja no existeix, no en aquest món. Clar, en un context on la gent pensa que tot ha de ser fàcil i de color de rosa, i no paga la pena l'esforç si costa una mica, ací estic jo, la monyes; que pense que tot paga la pena si estimes algú, que mouria muntanyes per la gent que estime, que ho done tot (i així em va: m'enamore de l'altura i no em pare a pensar en la caiguda).

Ací no eres ningú si no tens unes mesures perfectes. Ningú mira si tens bon cor. Si no destaques per fora, ningú va a parar-se a vore com eres per dins. I si ho fa, sempre arribarà algú que els agrade per dins i per fora més que tu (més jove, més llesta, més guapa o més divertida, veges tu a saber).

Així que bàsicament hui estic fotuda, i enfadada, decebuda i frustrada amb este món superficial i buit en el que no encaixe ni entenc. Perquè malgrat tot el que he dit, visc a aquesta societat, i malgrat no voler fer-ho, sent que sóc poc (poc guapa, poc alta, poc prima, poc jove). Massa poc per ser res per ningú. I sé que és el patriarcat i la societat de consum els que em fan sentir així. I m'enfade amb mi mateixa per entrar en eixe joc que odie. Però jo també voldria saber, per un dia, què se sent a dins d'un cos en el qual estàs a gust. Què se sentirà mirant-se a l'espill i estimant el que veus? Que sentirà la gent que se sap guapa? Que va a la platja en bikini i no ha d'anar tapant-se amb la tovalla perquè odia el seu cos? 

M'agradaria saber quanta gent se sent com jo. I quanta gent no ho pot suportar. Jo puc perquè sí que tinc amor incondicional que em fa sentir estimada i valorada: de mon pare, els meus gossos, els meus (increïbles) amics. Però hi ha gent que no. Em va a petar el cervell. Me'n vaig a passejar.