"Som davant ses portes de l'infern, m'és igual la mar infinita navegant a dins sa fosca, som a ses portes de l'infern per tu, i tenc plans de futur", canten els Antònia Font. I així em sent un poc hui. Tal vegada i a més sense plans de futur. 

Hi ha dies en que no li veus massa el sentit a res. En que et sents sol, i buit, i no saps cap a on va tot, ni què serà de tu d'ací uns mesos... No saps si tens quelcom per aportar a la societat, ni tan sols a la gent que t'envolta, o a tu mateixa. 

Quan eres xicoteta somiaves amb ser tantes coses... Escriptora, dobladora de cinema, mare. Volies aprendre euskera, i millorar l'italià. Volies muntar una protectora canina, i viatjar per tot el món, i llegir llibres i més llibres, i anar més al teatre, i compartir tot això amb algú. 

El que és segur és que mai t'havies arribat a imaginar que estaries un dia com hui, amb 37 tacos, al sofà espatarrada tapada amb la manta i buscant alguna sèrie de merda que veure, totalment a soles. Disney no et prepara per a la vida real. P*to Disney. 

Això sí, tinc clar que quan acabe esta etapa, siga com siga, amb qui siga, o sola (desgraciadament i per molt amor per donar que tinga és l'opció que més plausible veig ara mateix), adoptaré un gosset. No es pot viure sense amor caní. És una necessitat i un dret humà bàsic, em sembla. I ells també necessiten amor i una llar, tenen tant d'amor per donar - o més - que jo. 

Per sort, tinc amics. Bons amics. Tot i que tots tenim els nostres dies i ells tenen més vida social que jo, en general sé que estan ahí, i això em dóna pau... Sóc una dependent dels afectes aliens, una tòxica de merda? Tal vegada. El que sé és que no sé viure sense estimar. Tal vegada necessite estimar inclús més que sentir-me estimada. Em pregunte si això no serà, com tantes altres coses, una construcció social, un residu de l'educació que em va donar ma mare, on les dones estan per netejar, cuidar, baixar el cap, i sentir-se realitzades quan tenen cura d'algú. 

La veritat és que ja no sé res, només que m'agradaria tindre algú ací al costat, sota la manta, veient una bona peli de Billy Wilder amb mi. I si això és poc feminista, si no estic prou empoderada i no sé ser feliç a soles, ho sent molt. Però m'agrada compartir les coses amb algú. Les coses que em fan feliç em fan doblement feliç si les puc compartir. 

Jo crec que tot açò es pot resumir en que hui fa fred i plou, a València no n'estem acostumats, i en dies com hui em falta el morret humit d'un gos a la falda i la seua respiració pacífica mentre dorm, amb eixa confiança cega que tenen els gossos quan finalment te la guanyes. Potser el fet de tornar ahir de l'espectacular i bonica Girona no ajuda. 

Que pare de ploure, per favor. A Anglaterra, a Galícia, o als Pirineus, és bonic, perquè tot és fa més verd, i fa olor a terra mullada, es respira vida i natura. Ací, l'únic que passa és que el ciment i el cel passen a tindre diferents tonalitats de gris en comptes d'una sola, i es respira tristor.