Caminar pel Carme de bon matí, quan quasi tota la ciutat encara dorm, podria dir-se que és un privilegi. 

Escombriaires somnolents😴,  borratxos desubicats parlant sols, gats😺, i algun matiner que va a treballar com jo, absent, inconscient del mes de juliol i la seua xafogor apegalosa, com les parpelles que lluiten per desfer-se de les lleganyes empallegoses... però en general, silenci. Un silenci lluminós☀️, assossegat i seré, només trencat pels cants dels pardals🐦, aliens a tantes vides alienes dormint a l'altre costat de les persianes. 

No hi ha guiris bufats bevent sangria, ni reggaeton, ni gent cridant. Només una pau infinita i càlida. Serà per això que no m'agrada massa la gent, en general? 

Potser este siga l'únic moment de pau del dia. Inclús l'airet arriba a ser fresc per uns breus moments. I, durants eixos breus moments, tot encaixa i té sentit. I la meua història amor-odi amb aquesta València de contrastos continua. 

💜