La gent en general es preocupa molt per la solitud de les persones de la tercera edat. El que no diuen és que els de trenta i tants també ens sentim molt sols. La gent té parella, fills, o grups d'amics establerts, i els que no encaixen en cap d'eixes categories ací estem, com un ós polar surant a un tros de gel que s'ha trencat, aïllat de tot i tots.

Ningú no parla de la por que fan els caps de setmana lliures sense ningú amb compartir-los, del buit que se sent quan t'acabes la sèrie que estàs veient i no tens res per fer, de la manca d'amics, de la solitud asfixiant, del poc sentit que té una existència que més que viure, és sobreviure, vegetar, respirar, anar tirant. No es parla dels moments, cada volta més freqüents, en què penses que acabar amb tot seria pau per a tu i per a la poca gent que tens al teu voltant. 

No es parla de com tots al teu voltant evolucionen, troben algú que els estima i a qui estimar, algú per a qui són suficients, que els estima com són, algú per a qui no són massa intensos, o massa difícils, algú que es queda al seu costat malgrat tot, i veu coses bones en ells per les que paga la pena lluitar, i no fuig.

Hui m'he assabentat que una parella que van començar a eixir la mateixa setmana que el meu ex i jo es van a casar dins de dos mesos. El meu ex em va deixar ja fa any i pico, i és feliç sense mi. 

I massa sovint em pregunte: Per què? Què faig mal? Què SÓC mal? 

Cansa, açò.