En realitat és el títol d'un llibre de Rosa Montero. "La ridícula idea de no volver a verte".  Sembla una broma de mal gust, però no ho és. Esta volta sí que sembla ser la definitiva. I és tan ridícul imaginar-me la vida sense tu (que és el que tinc ara mateix), és tan ridícula la idea de no tornar-te a veure, que no ens tornem a trobar, ni a abraçar, que si no tinguera tanta pena, riuria. Riuria, perquè no pot ser. No ho puc concebir. Però és el que vols, el que has decidit, i no me'n queda una altra que acceptar-ho. Per a ser sincers, no estic duent-ho massa bé.

Fa 4 dies que no sé res de tu. Res, ni una paraula. I seguisc somiant, perquè em resulta impossible fer-me a la idea de que és açò al que m'he d'acostumar. No puc. No sé.
Quan descobrisc una sèrie nova xula, m'agradaria comentar-la amb tu, i dir-te que t'agradarà, que la veges. Hui ha eixit la nova cançó d'Antònia Font, i tampoc t'ho puc dir. He vist un fil graciós a Twitter (ai, com riuries...! amb eixe riure teu, tan alegre i contagiós). I un altre sobre curiositats històriques (tu de segur que n'afegiries alguna més). També ha eixit un capítol nou d'aquella sèrie que véiem plegats, on parlen d'ensenyament, professors, alumnes, relacions humanes, i , esta setmana, de rapers i batalles de galls. Vull dir-te que la veges, per comentar-la després. No puc. I m'ofegue.

El sofà està buit sense tu, sense vosaltres. Res té sentit, i fa mal la vida, i de nou el buit ho plena tot. Ja no em queden llàgrimes, ni paraules, ni forces, i el dolor és tan gran que no es pot descriure. És com quan se't mor algú. En realitat, si sóc sincera i egoïsta, és pitjor, perquè quan algú mor se'n va del teu costat sense voler. Però tu te n'has anat per voluntat pròpia.

Així que calle, respire i m'arrossegue, esperant un impossible: que te n'adones que em trobes a faltar, una miqueta, i tornes. Però no passarà. I açò no és vida. Et vaig dir que no et tornaria a molestar, i no saps com em costa no parlar-te, estic utilitzant totes les meues forces. Sé que estàs fart, agobiat i cansat, i que has tirat la tovalla.

Veig que he perdut el més bonic que he conegut mai per ser una ansiosa, i fa mal. I sé que ho fas perquè penses que és el millor per als dos. Però jo sé que quelcom com el que teníem, una connexió tan profunda, és molt difícil de trobar. Crec que és impossible de trobar dos voltes, en una sola vida. Tu eres la meua família, els teus braços la meua llar. No puc imaginar compartir la vida amb algú que no sigues tu. Tothom em sembla tonto si els compare amb la teua mirada intel·ligent, i les converses, insubstancials i estúpides.

Recorde Berlin, besant-nos per tota la ciutat, amb les birres a la mà, el cor ple d'amor i somnis de futur i eixes bicicletes creades per a matar. Recorde Tomahawk, i Gold, i els carrers del voltant, abraçats sota la pluja en els descansos d'un treball precari però que ens va dur a la vida de l'altre. Recorde el primer concert de Zoo, i la nit posterior, adormits agafant-nos de les mans. I el cor bategant-me a les orelles, mentre tu dormies pacíficament davant de mi, i jo gravava al meu cap fins l'últim detall del teu rostre (cara que ara recorde perfectament, fins l'última piga, arrugueta, cana de les celles, comissura dels somriures; cara que mai oblidaré). Recorde els passejos per Simat, amb Popet botant com si fos un híbrid entre cabra montesa i conill -tot menys un gos-, feliç i boig. Recorde també els dinarots amb la teua escandalosa i adorable família, i els balls a la cuina del pis de Russafa, i tu ballant i cantant rap, i les teues abraçades amb olor a pols de talc.

I, malgrat tot, t'estime. T'estime com mai he estimat a ningú, com dubte que mai torne a estimar a ningú. I mentre note quasi físicament com se'm trenca el cor, et desitge que sigues feliç. M'encantaria que fos amb mi, però malauradament sembla que no podrà ser. Tot i així, no he tirat la tovalla. Sóc cabuda (i un poc patètica, pel que sembla). Eres el que més estime. Se'ns han quedat molts racons del País Valencià, i del món, per recòrrer junts. Roma, la ciutat eterna, està esperant a que m'expliques tots els seus encants, amb la mirada de l'historiador curiós i intel·ligent que et caracteritza.  Les meues mans estan buides sense les teues. I com més passa el temps, més clar tinc que o eres tu, o no serà ningú. T'estime, t'estimo, t'estim, i t'estimaré sempre.

Et deix, amor, la mar com a penyora.