Hui, per a variar, he tornat a tindre malsons. Tinc totes les peces per muntar el moble però se m'ha trencat la clau allen. Per tant, ara tinc tota la casa plena de planxes de fusta que ocupen espai però no tenen cap utilitat. I la clau allen trencada a la mà, que em mira, burleta: Què faràs, ara?

Sóc el fantasma del Nadal passat, i sempre faig tard a tots els llocs. I tard a totes les persones. O prompte, no sé. El cas és que mai hi arribe a temps. Això sí, com em va dir un amic fa molt de temps, sóc el detonant de la felicitat aliena. Tal vegada eixe és el paper que m'ha tocat jugar a la vida. "Hay gente que nace en sábanas de seda y otros, qué quieres, nacen para ser trapos". O kleenex, per torcar-se els mocs, o el cul. Sí, d'eixos d'usar i tirar.

Estic plena de tots els buits que m'has deixat. La inevitable lleugeresa de l'ésser. Amb eixe llibre va començar tot. Ahí em vaig fixar en tu. Algú a qui li havia agradat eixe llibre, que li'l regalava a la seua millor amiga, i que el comentava amb ella, no podia ser algú corrent, anodí, gris, insubstancial. Efectivament, no em vaig equivocar. No ho eres. Amb eixe llibre tot s'acaba, supose. La inevitable lleugeresa de l'ésser.  La inevitable arrogància de l'ésser (humà), que ens fa pensar que el món gira al nostre voltant, que som tan importants com per a tindre dret a sentir-nos així, quan en realitat som insignificants. Tothom es creu especial i tots som iguals. De tota manera, hui, ara i ací, vaig a fer ús d'eixa arrogància inherent a l'ésser humà i a seguir parlant, de forma meliccentrista, de com em sent. Perquè m'ix de la figa i del cor, i ho necessite. Perquè escric per a mi (Per què no podré ser una persona d'eixes normals, que es conforma amb menjar, cagar i follar, i és feliç així, amb poca cosa, i no té drames mentals ni existencials? Això no és just. És una merda ser-ne conscient, de la teua mediocritat).

Sóc perfectament i fàcilment substituïble. La música de pel·lícula roïn de sèrie B de després de dinar. D'eixes que poses de fons per fer la migdiada al sofà, però mai acabes d'entendre de què va, quan després de la becadeta retornes a la vida amb la manta marcada a la cara, la bava regalimant per la comissura dels llavis, i la dignitat oblidada en algun racó del somni del qual acabes de despertar. La música roïn de la pel·lícula dolenta. Es pot ser més penós? Ho mire des de fora i resulta còmic.

A dia de hui, puc constatar del tot la teua indiferència absoluta. Igual que constate que el teu cervell és inigualable i mai en trobaré cap igual. I tire avant, arrossegant els peus, la  vida i la teua absència sagnant que ho plena tot de buit. Les bromes lingüístiques que ja mai podré fer (total, ningú les entendrà). El viatge que ja mai farem a Roma, passejant de la teua mà mentre m'expliques cada racó de la ciutat eterna - avantatges dels historiadors -. T'enyor com 100 mamuts al galop. No, 200. A banda dels mamuts, jo hi afegiria tots els alpinistes, samurais, esquirols, i tigres de dents de sabre. Els mamuts i els esquirols... només tu entendries estes referències. I això també fa mal.

I, igual que com deia, tinc l'absoluta certesa de la teua indiferència absoluta, de que ja no m'estimes (tal volta fa molt més temps i espai dels que vull i sóc capaç d'assumir), la tinc de que jo mai podré estimar ningú com t'he estimat a tu. Almenys a eixe nivell de profunditat (profunditat marina en la que m'ofegue, profunditat cristal·lina dels teus perspicaços ulls blaus). Tu diries que això no és veritat, que ningú és imprescindible, que sóc una dramitas i una intenseta. Potser ho sóc. Crec que sí que tornaré a estimar, ho necessite, sóc així. Però no igual. Tampoc pense tornar a deixar que em facen mal fins a eixe nivell. Esta volta sí que vaig a protegir-me.

Potser tot hauria de ser més fàcil. Només vull uns braços en els que refugiar-me cada nit, algú a qui importar-li, per a qui significar alguna cosa. Supose que tu m'entenies, em calaves, o això creia jo. Sóc tots els personatges òrfens de la literatura universal. Sóc Oliver Twist, Pip, Harry Potter i Anna de les teules verdes. Sí que sóc dramàtica i intenseta, sí. "Deja de derramar sentimientos sin parar, a la gente le incomoda eso", com em va dir un bon amic. Jo sóc així i això no hauria de ser un problema.

I encara hui em pregunte: com és possible que la mateixa persona m'escrivira la carta d'amor més bonica mai escrita (sí, autors famosos inclosos, us foteu) i, un mes després, la indiferència més absoluta? I això d'anar-te'n, deixar-me, i tornar, dient que no t'imagines la vida sense mi? Que ho has pensat molt i te n'has adonat que m'estimes, que no pots parar de plorar, que la vida sense mi no té sentit, que no ho diries si no tingueres claríssim que vols tornar amb mi, que no eres tan immadur ni egoista... per, finalment, tornar-te'n a anar? De veres, no calia. Subnormal de mi, encara em passa poc.

Eres un psicòpata? Anaves a fer mal? Realment pensaves en les conseqüències del que deies? Encara hui em costa d'entendre. Però per favor, i tirant mà de la sororitat, no li ho faces a ningú més, mai. Fa mal.

Tothom troba a una persona a la qual anomenar llar, amb qui recórrer la vida de la mà, un còmplice, un amic. Jo només buit i abandonaments (ara diries que m'estic fent la víctima i que sóc una pessimista sense remei, i tal volta tens raó, però és el meu blog i és terapèutic i si hi ha algun avantatge en estar a soles és que puc fer el que m'isca de la figa sense pensar en les conseqüències).

Totes les cançons parlen de tu. I tots els llibres, i totes les pel·lícules que veig a soles i podríem haver vist plegats. Plore jo i balla la muntanya. I ballen, borroses, les lletres dels llibres que llig per intentar esborrar-te, tot i que siga un moment, dels meus pensaments. I parle sola per casa, com si estigueres ahí amb mi, i em conteste les coses que tu em contestaries. Madwoman in the attic, madwoman in the living room. Madwoman in the kitchen. Madwoman everywhere. Sóc un puto tòpic de fulletó romàntic per a masses, mal escrit i cutre.

I ai, els jocs de la ment, la tendència estúpida a romantitzar-ho i idealitzar-ho tot...! També trobe a faltar les teues manies que em treien de polleguera. El rotllo de paper de wc penjat a l'inrevés. Fer bromes quan pixaves i esguitaves fora, dir-t'ho enfadada, i que tu, rient, em digueres que tinc un TOC, i m'agafares i ballares amb mi per la cuina. I trobe a faltar al gos. Ahir vaig acabar una sèrie (mallorquina, per acabar-ho d'adobar), i el gos d'un dels protagonistes, Newton, és igual que ell. Todo mal.

Parlant d'una altra cosa, estic menjant més verdura. Em falten les paelletes dels diumenges. Estic aprenent a estar sola -a la força- i a  no significar res per a ningú (tornant al d'abans, quin mal fa la consciència de la nostra poca importància, de la nostra insignificància al món, quina hòstia per a la ridícula vanitat inherent a l'ésser humà), entre altres coses. Això m'ha fet més forta (relativament, sempre partint de que sóc la persona més feble que he conegut mai, però eh, a poc a poc, paciència i constància i tirar avant com es puga -què és la vida sinó això?-).

Sovint em pregunte: Té sentit la vida si no és compartida? Per què tot el món troba algú i jo no sóc prou per ningú? ( o tal vegada sóc massa: massa intensa, massa dramàtica, massa sentimental, massa... gilipolles). Tinc tantes coses per donar i ningú les vol, que és entre lamentable i graciós. La delgada línea roja entre el patetisme i la hilaritat. 

I fins ací la xapa autocompassiva de hui. Demà, més i millor.