Aquestos dies he estat reflexionant, massa, sobre trobar a faltar a les persones.

I he recordat cançons, poemes, textos, que expressen d'una manera preciosa aquest sentiment.

D'una banda, tenim a Miguel Hernández, al seu poema on plora la mort d'un amic, que diu que "no hay extensión más grande que mi herida" i "que por doler, me duele hasta el aliento". Serà possible dir que trobes a faltar algú d'una forma més bonica i més dolorosa?

Amb un altre estil, però no per eixe motiu crea imatges menys punyents,  en pla stream of consciousness, tenim a Joan Miquel Oliver, en el seu llibre "El misteri de l'amor":

"De carn i ossos"

"Uf... la sensació de pèrdua és terrible. comences per la logística, clar. Com podràs treballar amb aquesta plorera continguda als pulmons, com passaràs el dia tot zombi sense poder parlar amb ningú, i pensant tots els detalls de totes les converses minut a minut repassant tots els segons d'una vida passada. Com podràs oblidar el cos que t'has fet teu a base de dormir-hi al costat, sense haver-te avesat mai a les virtuts d'una forma tan especial, la forma que vares reconèixer instantàniament el primer dia (...). La sensació de pèrdua és terrible, uf, és física i química, una puta braga, això ets el que ets ara, per haver fet les coses amb el cul, més que burro, transatlàntics desapareguts, avions en barrena, cotxes esclafats a l'autopista, núvols de formes irrecuperables, i avui capvespre què, no pots escriure, no pots parlar, no pots mirar, no pots menjar res, no pots dormir, no pots escoltar música, només ficar-te al llit a les sis quan ja rebentes i tapar-te el cap amb el coixí, si almenys poguessis plorar un poquet, o com a mínim que la pilota de tennis que dus a la gola desaparegués dues horetes i te poguessis oblidar de la veu que ressona amb la rialla aquell dia que estaves de tan bon humor i la feies riure sense parar amb tonteries woody allen, vas a la cuina a menjar ni que sigui una poma perquè el dejú ja te matxaca i vas marejat, i després et sorprens al carrer pensant la manera més pràctica i menys dolorosa de matar-te, si te deixes atropellar per un autocar igual quedes tetraplègic, o en coma, un d’aquells comes que no pots moure ni els ulls però ets conscient de tot el que et passa i no pots dir-li a l’infermera “sisplau, em mati” o un pot de pastilles, això mai funciona, després quatre dies a l’hospital i res, tallar-te les venes... al canell? L’únic que aconseguiries seria disseccionar-te un tendó. Després veus que no, que el que vols no és suïcidar-te, el que realment t’interessa es desaparèixer, però no en el sentit metafòric d’anar-te’n de viatge, simplement així com vas caminant mirant de cua d’ull les primeres xurris a la platja que fan topless, pum, desaparèixer, però no morir-te, saber tu mateix de la teva desaparició, el més paregut a l’home invisible, si, perfecte, un home invisible adormit. L’home invisible dormit, això mateix, ara seré l’home invisible adormit i els llençols es mouran sols quan m’aixequi al matí una mica confós per la invisibilitat sobtada, me prepararé el cafè amb llet i amb el subidon de la cafeïna te telefonaré per dir-te, hola guapa, com m’agradaria retrocedir en el temps i haver fet les coses bé, perdona’m tot, estic destrossat, només vull un final, que mos asserenem i parlem com persones civilitzades i que tanquem les coses bé, tranquil·la, m’he fet invisible i ara tot és diferent, quasi sempre estic adormit, sóc l’home adormit invisible i crec que si superam aquesta crisi podem tornar a començar, jo vull ser el teu home invisible i fer-te el sopar quan arribis destrossada de la feina, què vols, una truita a la francesa? Un poc de lletuga? I te ratllaré un poc de formatge maonès, ja veuràs, t’encantarà, t’he comprat aquella pel·lícula que t’agrada tant, El sol de membrillo, la mirarem al sofà i te faré un massatge als peus, venga acaba’t el sopar vols una copeta de vi? Mmm Ribera del Duero, especial per la meva nena i mos feim un piti després i miram la pel·li... ah que has quedat, ah que te dutxes, ah que no vius aquí, clar, sí, que estàs trista, enfadada i avorrida amb mi, però te jur que ara tot és diferent, sóc l’home adormit invisible, res preciosa, ja diràs coses, besos bombon. I quan tir el mòbil imaginari al sofà, ni home, ni adormit, ni invisible, sóc perfectament de carn i ossos i t’enyor com cent mamuts al galop."

I per acabar, em ve al cap una cançó d'Els Manel, versió de la cançó original d'Els Pets, "No t'enyoro" on intenten donar-li un punt d'humor a la situació en què la parella els ha deixat i ells passen per totes les fases possibles, eixes per les quals ara em passege sovint...

Aquesta cançó és per dir
Que no et trobo gens en falta 
I quan me'n vaig a dormir
Amb la mà dreta ja em basta

Que si tinc els ulls humits
És que hi tinc una lleganya
I si no surto de nit
És perquè vaig curt de pasta.

I els amics que compartim tots t'enganyen
Sóc un home nou
Mai he estat millor 
I no saps quant m'estalvio en trucades.

I aquesta cançó és per dir
Que si de res no en tinc ganes
No ets pas tu, sinó l'edat,
Que als trenta anys això ja passa,
Que l´anell que em vas donar
El guardo perquè el vull vendre
I la teva foto al llit
No he tingut pas temps de treure-la.

I els amics que compartim tots t'enganyen
Sóc un home nou
Mai he estat millor
I no saps quant m'estalvio en trucades.

No t'enyoro, nena, aaaaaaah...

No estic deprimit, no estic desnutrit
No m'aguanta un fil, no he perdut l'estil
No vaig predicant tots els teus encants
No t'he imaginat al llit amb estranys
No estic gens perdut. No hi ets? tururut!
No em sento confús, no he estat cap il·lús

I serà un gran plaer avui fer-te saber
Que no t'enyoro nena...
No t'enyoro, nena, aaaaaaah...